Dones en el món laboral dels homes


Sóc biòloga, empresària, divorciada i mare de dues filles de 22 i 19 anys. Ja fa més d’11 que vaig decidir deixar de treballar per un cap  que menystenia la meva capacitat. Contractada durant dos anys com a auxiliar administrativa, desenvolupava feines de directora tècnica en una empresa important dins del sector del Control de Plagues, aigua i patologies de la fusta. En aquells  temps estava contenta que em deixessin signar com a directora i cobrar com a auxiliar administrativa. Només havia una dona treballant a l’empresa: jo, la “secretària”. Recordo la entrevista: els era igual qui era jo ni la meva experiència laboral, només els interessava un paper, el meu títol com a llicenciada en Biologia especialista en Zoologia. La formació rebuda va ser la imprescindible. Corria el primer semestre del 2005.

Estava contenta perquè per primer cop podia exercir com a biòloga i la feina m’apassionava, el sou i el reconeixement no eren importants -o no eren l’objectiu principal-. Certa independència econòmica i signar com a col·legiada per a mi ja era un premi important. Majoritàriament les dones de la meva generació no qüestionàvem drets ni sous.
L’obligació de complir un requisit concursal em va permetre adquirir la categoria laboral real i un lleuger increment salarial. Allò va produir un xoc amb companys i direcció. Era possible que una dona pogués fer la feina que semblava era exclusiva d’homes? ... del despatx a les clavegueres?

Però vaig seguir sense plantejar-me -i molt menys creure que ho mereixia- un sou acord amb les noves tasques i responsabilitats adquirides. Va costar guanyar-me el respecte d’alguns companys. Ara, temps passat, crec que tots teníem por de perdre la feina. Els homes pel fet que “les dones” poguessin intentar accedir en aquest nínxol que fins ara semblava exclusivament masculí. Jo, per estar convençuda que mai ho faria tan bé com ells.
La crisi encara no era evident i el sector es movia en una bonança econòmica. Poques companyes s’animaven però, a deixar la comoditat de les oficines per llançar-se a perseguir, literalment, una rata.
Quan vaig ser gerent, per primer cop a la meva vida i sense cap experiència com a tal, em vaig fer una proposta: mai cap treballadora o treballador meu serien discriminats per sexe ni per salari. La paritat no havia entrat en el meu vocabulari. Per a mi la importància era fer be la feina per un salari just pels treballadors i l’empresa.

Passats els anys veig, ara sí amb preocupació, que el sector no ha canviat gaire. Més dones desenvolupen la meva feina però ho fan gairebé exclusivament en llocs directius. Però encara hi ha massa cops, sorpresa quan pugem a una bastida o  fem una inspecció d’algun espai confinat.  La nostra experiència i la nostra formació són el que ens permet fer aquestes tasques, no el nostre sexe.
 
Hem de seguir lluitant per a que se’ns reconegui que la nostra capacitat no depèn de ser dona o de ser home, sinó de les nostres habilitats, experiència i formació.
Si ens ho creiem, si ho exigim, potser d’aquí un temps, ja no haurem de parlar de paritat ni igualtat salarial. Ja no farà falta. Però ara, és el nostre deure, la nostra obligació, la nostra lluita i el nostre llegat per les properes generacions


Sílvia Álvarez
Biòloga i Empresària
Militant d’ERC

 

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament