Entrevista a Gemma Espigares, diputada al Parlament de Catalunya


Gemma Espigares és infermera i investigadora predoctoral a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC). Les seves passions són la salut, la gestió de la qualitat i la recerca, i compta amb una àmplia trajectòria com a representant estudiantil. Ha estat Presidenta del Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT) i també ha participat en processos d’avaluació de les universitats en diferents agències, com l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Més recentment ha fet el salt a la política, i ara és diputada d’Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya. Per a ella i per a molta gent, l’1 d’octubre va marcar un abans i un després. Espigares va veure clar que el jovent i les dones havien de fer un pas endavant.
 
P: És tècnica superior en dietètica, graduada en Infermeria i té un màster en recerca en salut. Per què va escollir aquests estudis?

Des de l’ESO que he tingut molt clar que la meva vocació és la salut globalment, des de temes esportius fins a temes d’alimentació, nutrició i infermeria. Vaig estar durant molt temps a la Creu Roja com a voluntària als serveis preventius, anant en ambulància, i això em va portar a fer el cicle mentre estudiava i treballava. D’allí vaig entrar a la universitat a fer infermeria i mentre estudiava la carrera cada vegada m’agradava més tot el tema de la recerca, per això vaig fer el màster i fins abans d’entrar al Parlament he estat tres anys amb una beca d’investigació fent el doctorat. Per tant, el meu currículum és cert, a diferència del que malauradament en aquests dies hem viscut amb el cas Cifuentes i altres polítics. I és un currículum on hauria de posar “estudis de doctorat”, ja que encara no els he acabat: he de llegir la tesi doctoral, i espero fer-ho aquest any perquè el projecte està pràcticament tot acabat.

P: La seva trajectòria com a representant estudiantil és amplíssima.

Cinc anys donen per a molt. Jo crec que ser representant estudiantil és una gran oportunitat perquè et permet conèixer la universitat en tota la seva plenitud. On jo realment he après a treballar en equip, liderar persones o redactar projectes (dels quals depèn que et donin una subvenció o no) ha estat aquí, a la representació estudiantil. A la facultat d’infermeria, el primer any de la promoció de grau, vaig començar a quedar amb un grupet per discutir la normativa acadèmica, si les guies docents recollien tota la informació o no... vam conèixer gent d’altres titulacions que tenien els mateixos problemes que nosaltres i llavors els discutíem al consell central, i va ser llavors que ho vaig començar a compaginar. Quan ja vaig conèixer gent d’altres universitats, de la qual podia aprendre tant i a l’hora aportar tant (a Lleida fèiem coses molt pioneres i interessants), ja vaig involucrar-m’hi molt.

P: En què consisteix la seva tesi doctoral?

Consisteix a reclutar persones que tenen algun factor de risc cardiovascular i per tant hipertensió, la tensió alta, obesitat, sobrepès, tenen sucre... qualsevol patologia que faci que siguin persones de risc, i posar-les en un programa d’intervenció per canviar el seu estil de vida. Això vol dir fer exercici físic, caminar més, reduir les estones de sedentarisme, menjar millor, viure menys estressat... Tant en tallers presencials com en entrevistes individuals es pacten i canvien objectius o es donen consells perquè cadascú se’ls apliqui a casa seva. La part més científica de tot això és que es va fer amb tres grups d’assaig clínic i cadascun tenia unes petites variants per veure també a nivell de cost econòmic quin tipus d’intervenció és la més adequada pel sistema.





P: Com a dona, fins a quin punt creu que és important que la mirada de gènere estigui present en els àmbits als quals s’ha dedicat? Hi falten dones?

En la representació estudiantil hi ha homes i dones en una proporció força similar, però és cert que en els càrrecs de lideratge, en la majoria de consells d’estudiants, hi ha més homes representants que dones. Al CEUCAT, dels cinc presidents que hi ha hagut, únicament jo he estat dona.

En la recerca passa una mica el mateix. Hi ha moltes dones fent recerca, però en molts casos estan invisibilitzades. En primer lloc perquè en la història de la ciència ho han estat. De fet, hi ha molts descobriments que van fer dones i que van haver de firmar amb nom d’home o van haver de demanar al pare o germà que firmés perquè gairebé se les considerava bruixes.

Actualment, la majoria de directors de centres de recerca i la majoria d’investigadors principals són homes, i en això segur que hi ha molts factors que hi influeixen. La maternitat és un d’ells; per poder ser investigador principal necessites una trajectòria llarga de recerca, i si la maternitat t’agafa pel mig fa que el teu currículum no sigui el mateix que el d’un home encara que també hagi estat pare. Malauradament, en la mateixa circumstància la dona veu més ralentitzada la seva carrera laboral.

Em va agradar la setmana abans que la Carme i la Dolors entressin a Alcalá Meco que, en un dinar de diputades que vam fer, la Carme va dir “mireu, és molt important que en els moments que vindran les dones feu un pas endavant, però també és molt important que expliquem als homes que han de fer un pas enrere”. Hem de jugar amb aquestes dues coses, i en el meu camp, la recerca, es tracta d’això: un dia és ell qui lidera l’article, i un altre dia l’he de poder liderar jo. Es tracta de treballar conjuntament, i ha de ser així en tots els àmbits de la societat.

Un altre exemple en l’àmbit de la salut: tot i que en infermeria pràcticament el 90% de les infermeres són dones, gairebé un 30% dels càrrecs de gestió els ocupen homes, i això proporcionalment és molt inexplicable: com sent el 10% ocupen el 30% dels càrrecs de gestió? I amb la medicina passa el mateix: ja hi ha més metgesses que metges i en canvi la major part dels directors mèdics als hospitals són homes. I quan proposes que hi hagi alguna metgessa o infermera que faci el pas, encara hi ha una mentalitat que fa que costi. Ho hem de revertir.

P: Quines aficions té?

Quan encara estava a Balaguer m’agradava molt el futbol i jugava amb els meus cosins. Em van apuntar a futbol sala a l’equip de l’escola i evidentment era l’única nena (ara hi ha equips femenins i de fet hi ha dones que practiquen un futbol de molt nivell, però llavors no era gaire habitual). Quan un dels meus tiets em va voler regalar la inscripció al club de futbol Balaguer, li van dir que no, que no podia ser, que el futbol era per a homes. Després de la ràbia (sempre he sigut molt reivindicativa), els meus pares em van dir que provés el bàsquet al CB Balaguer, i em va encantar. Vaig ser jugadora i després vaig ser entrenadora del mini, on crec que he après un munt de valors i els he intentat transmetre als nanos. Hi ha dos plantejaments: quan tu entrenes nanos de 5è i 6è de primària, o pots anar a guanyar al preu que sigui, o pots anar a passar-t’ho bé i aprendre, entendre que fer esport és fer salut i vol dir conèixer amics, compartir una estona... i si hi ha una persona a l’equip que no en sap tant, el que hem de fer totes és que en sàpiga més, i si no li passem la pilota no n’aprendrà. Arran d’això vaig començar a arbitrar amb la federació catalana de bàsquet i a fer d’auxiliar de taula a tota la demarcació de Lleida. Ho vaig deixar entre primer i segon de carrera perquè ja no donava a l’abast, però va ser una gran experiència.

P: Abans també ha dit que va ser voluntària a la Creu Roja.

Sí, va ser per aquesta època també. Vaig entrar-hi quan encara no tenia els 18 anys. Estava en la part de serveis preventius, que vol dir anar amb una ambulància per exemple a la Transsegre de Balaguer, a un trial, una cursa o la cavalcada de reis (eren temes esportius o culturals de la ciutat). Anava amb companys formats en temes de primers auxilis per fer una primera intervenció si calia. Després, quan hi va haver els atemptats de l’11M a Madrid, Creu Roja va aportar l’equip de resposta immediata en emergències (ERIE), que incloïa tant psicòlegs com infermeres, i en vaig formar part. Llavors ja tenia clar que volia estudiar infermeria, i era una manera de poder ajudar gent en un moment molt difícil. Per últim també vaig implicar-me en tota la part comunitària, de prevenció i de fer promoció de la salut als instituts, que de fet és una de les branques que més he tractat a la carrera d’infermeria i al final el meu doctorat ha estat d’això.

P: Sembla que tota la seva vida ha estat relacionada amb la salut.

Sí, sí. He tingut la sort de tenir una vocació amb tot el fil conductor.





P: Per què decideix fer el pas d’entrar a la política?

Diria que la primera foto amb una estelada és de quan encara anava a l’institut, als campaments i amb amics del CAU. Vaig començar a militar a ERC fa tres anys i escaig, en ple procés. Hi entro un cop acabo els estudis de màster i deixo tots els temes de representació, perquè llavors ja em sento lliure de fer activisme social a través d’un partit.

El fet de passar de dedicar-me a la recerca a ser diputada té una data, i com per a molta gent és l’1 d’octubre. El meu projecte de vida durant els últims tres anys havia estat el doctorat, però durant la preparació de l’1 d’octubre vaig veure clar que gent que no estava a la primera línia política havia de fer un pas endavant i ajudar. La jornada prèvia i el mateix dia 1, així com les mobilitzacions  d’Universitats per la República, em van fer veure que el jovent i les dones hi havíem de ser i hi hem de ser. Tot això és el que em va portar a fer aquest pas, en un moment que és molt engrescador però que alhora també és molt difícil.

P: Són sensacions barrejades?

Sí, però sobretot sento l’orgull i la responsabilitat d’estar en la màxima institució del poble. Crec que lideratges com el de la Marta Rovira, el de la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, la Meritxell Serret, l’Anna Gabriel, el Raül, l’Oriol... el de tots fa que d’alguna manera et plantegis: si la Marta ho ha fet tot, fins i tot posar en risc el poder seguir gaudint de la seva filla, si la Carme ho ha fet tot, si elles ho han fet tot perquè poguéssim votar, com no hem de fer la resta aquest pas per continuar i aconseguir-ho? De fet, últimament he pogut coincidir molt amb la Txell Bonet, la dona del Jordi Cuixart, i transmet una fortalesa brutal. També la germana de la Dolors Bassa, la Montse. Com puc jo sentir tristor, sentir-me deprimida o quedar-me a casa quan gent com elles, que ha patit la repressió al màxim nivell, està al carrer lluitant i ens demana que no ens aturem?





P: Com analitza el moment polític que estem vivint? Com es pot sostenir la “revolució dels somriures” en un context així?

Crec que ens estem mirant la història de tant a prop (l’estem vivint) que cada dia hi ha ànim i hi ha desànim, i en canvi quan d’aquí 50 anys els nostres fills i néts vegin tot el que va passar, com que hi posaran el prisma, ho veuran tot d’una altra manera. Vivim el minut a minut, i el que fa tres dies era notícia avui ja no ho és. Per tant, és difícil parlar del moment actual, perquè si em fessis l’entrevista la setmana que ve, potser la resposta seria diferent. Globalment, ho agafaria des del setembre, i crec que el poble hem estat molt i molt a l’alçada, també els polítics. Hi ha una sensació entre molta part de la població de poca credibilitat d’alguns polítics i alguns s’esforcen perquè aquesta credibilitat sigui un desastre, però també hem vist com altra gent ho ha donat tot, i per tant jo crec que no hi ha res a retreure a aquesta gent, al contrari: agraïment absolut.

Mantenir la il·lusió sostinguda és difícil. Estem lluitant contra un enemic que té totes les armes de l’Estat a la seva banda i per tant no podem pensar que podem mantenir un embat només amb la il·lusió del somriure. Hem de pensar en totes les estratègies a curt termini, però també a mig i llarg termini, tenint en compte que això no acaba demà, sinó que cada vegada hem de ser més i hem de ser més forts, i hem de poder fer els nous embats amb tota la convicció que cal. I de qui segur que no hem de dubtar és del poble, perquè a cada nova mobilització que hi ha, respon més i millor.

P: Diu que hem de ser més i més forts. Ho diu en el sentit de sumar tots aquells que, al marge de ser independentistes o no, són demòcrates?

Jo a Lleida em relaciono amb molta gent que tota la vida ha estat votant socialista, i que ara veuen incrèduls tot el que està passant. Em diuen: “Gemma, jo et vaig votar el 21-D perquè crec que tens una manera de fer que pot ajudar a canviar la mirada que hi ha sobre la política, i jo no soc independentista i mai havia votat ERC perquè no vull separar-me d’Espanya, però vaig votar-vos perquè el que no pot ser és que hi hagi gent que per tenir unes determinades idees polítiques estigui a la presó, i que es prohibeixi un color, que tinguem un alcalde a Lleida que un dia diu blanc i un altre diu negre segons bufa el vent...”.  Aquests atacs continuats que hi ha hagut, contra l’escola catalana, contra el model d’inversió o contra la salut pública, que aprofitin el 155 per tombar la llei de pobresa energètica i per tant deixin gent al carrer... tot això ha despertat un sentiment a molta gent que no és independentista però que té molt clar que amb aquesta deriva no es pot continuar.

Per tant, que s’ha d’eixamplar? Sempre, i ens ho diu l’Oriol i si ho diu és perquè és un dels punts cap on hem d’anar. I això no vol dir que no siguem suficients. Quan Tardà o Junqueras diuen que hem de ser més és perquè volem aconseguir un acord molt gran de país per fer tot el que vindrà, però si ens deixessin fer el referèndum que mai ens han deixat fer, si hi ha una opció que és més gran que l’altra és que hi ha més gent que ho vol. I no crec que haguem d’estar pendents de si som un 51 o un 49% si aquest percentatge és superior als que no ho volen. Aquells que no opinen no els podem contemplar ni en un espai ni en l’altre, perquè no opinen.





P: Ara mateix la prioritat màxima és formar govern.

De prioritats de país en tenim moltes, i la majoria passen per tenir govern, sí. Si no tenim govern segur que no podrem arreglar des de les coses més urgents i importants a les que no són prioritats de país però afecten molta gent. Si recuperem el govern recuperarem també part de les institucions, evitarem que el 155 segueixi fent mal i per tant això ens ha de poder ajudar. I una cosa no va en detriment de l’altra: tenir govern per a fer autonomia o per a fer la República no és un dubte que estigui sobre la taula, la qüestió és tinguem-lo, i llavors decidim per a què el volem utilitzar. Primer tinguem-lo, perquè sinó mentrestant hi ha una altra gent que és el partit menys votat a Catalunya i és qui està governant i prenent les decisions de país.

P: S’estrena com a diputada. És possible que, acostumada com està a la representació (estudiantil) i a parlar en públic, no estigui nerviosa?

De nervis jo crec que tots en vivim, però la qüestió és la quantitat i com els gestionem. El primer dia que vaig entrar aquí segur que en vaig patir, i el dia que vam fer el ple mirava els botons i pensava: sobretot no t’equivoquis. Però tenim un equip que compagina gent nova i jove amb gent amb molta trajectòria que ens ha acollit molt bé i ens fa un acompanyament. Vergonya no en tinc, no n’he tingut massa mai, i si m’equivoco ho recondueixo i ja està. Sobretot tinc esperança que els companys diputats que hi ha aquí ens ajudin amb tot, que fins ara està sent així, i ho puguem seguir tirant tot endavant i entomar els reptes que vinguin.

Marta Clapés
Periodista

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament