Najat Driouech: orígens, trajectòria i conviccions de la primera diputada musulmana del Parlament


El passat 17 de gener Najat Driouech s’asseia per primera vegada en un escó del Parlament de Catalunya. El fotoperiodista Jordi Borràs va saber capturar la nova diputada de manera que, de fons, sortís el líder del PP, Xavier García Albiol, i ràpidament la fotografia es va fer viral. Driouech no és gaire aficionada a les xarxes socials i no va ser fins al cap d’un parell de dies que es va assabentar de l’impacte que havia tingut aquella imatge. Va rebre moltes felicitacions de gent de tots els colors polítics, i alguns fins i tot van assegurar-li que emmarcarien la fotografia. Un dels germans de Driouech va dir-li unes paraules que li han quedat gravades: “aquesta és la foto de la nova Catalunya”. I és que el passat 17 de gener va ser un dia històric: Najat Driouech es va convertir en la primera diputada musulmana del Parlament.
 
Els musulmans al Parlament
 
Al voltant d’un 7% de la població a Catalunya (uns 510.000 habitants) prové d’un país amb tradició musulmana, però abans de Driouech només hi ha hagut dos diputats musulmans al Parlament, tots dos homes: Mohammed Chaib (diputat del PSC del 2003 al 2010) i Chakir El Homrani (diputat de Junts pel Sí la passada legislatura, a proposta d’Esquerra Republicana).
 
Va ser el fill gran de Driouech qui va fer notar a la seva mare aquesta falta de representació mentre veien per televisió els plens que van tenir lloc el 6 i 7 de desembre. “No hi ha ningú com nosaltres”, li va dir. Això va fer pensar molt a Driouech. “Jo, que sempre he fet pedagogia social a favor de la màxima representativitat de la societat catalana en totes les esferes, havia de fer alguna cosa”, explica. “No podia ser que a l’esfera política no hi fóssim”. El partit republicà va proposar-li ser número 10 a la llista de Barcelona, una posició de sortida, i per a ella “això evidencia que Esquerra fa allò que predica i defensa molt clarament una societat multicultural”.
 
Les arrels
 
Driouech, que és propera i xerraire, rememora amb molta nitidesa els seus orígens. Quan era petita, vivia en una granja a les afores de Tànger, al poblat de Mzoura. La família s’organitzava d’una manera matriarcal, ja que la seva àvia tenia el rol de cap de família: comprava terres, contractava treballadors, venia mercaderies i, en definitiva, tenia l’última paraula en tota decisió. “La meva àvia va ser una altra mare per a mi, vaig créixer amb ella”, explica Driouech. “Era una dona molt valenta i tenia un caràcter molt fort, com la meva mare”. El pare ja feia anys que havia marxat a viure a Catalunya.
 
Quan Driouech tenia cinc anys, dos anys abans del que era habitual, la mare va decidir enviar-la a l’escola, tres poblats més enllà. “La meva mare va anar a parlar amb el professor per demanar-li que jo pogués anar a les classes d’oient; a canvi, de tant en tant, li portava ous de les nostres gallines o algun paquet de cafè que el meu pare portava d’Europa”. La mare de Driouech desitjava amb totes les seves forces que la filla tingués uns estudis. Alguns tiets havien pogut estudiar, però la mare no.
 
Quan ja tenia nou anys, el 1990, el pare va tornar i amb la mare van decidir que marxarien tots a viure al Masnou, on han residit des de llavors. El viatge va durar dos dies, i van haver d’agafar un vaixell, un autobús i un tren. “La primera impressió que vaig tenir un cop aquí va ser que estava en un altre món”, diu Driouech. “Al nostre carrer hi vivia, majoritàriament, gent gran, amb qui ràpidament vam tenir una molt bona relació”, explica. “Vam substituir l’escalfor matriarcal per l’escalfor de la senyora Isabel, la Regina, la Rosa, la Teresa... eren molt afectuoses i gràcies a elles vam tenir una molt bona acollida”. “No tothom ha tingut les mateixes oportunitats, depèn molt d’on vas a parar”, reflexiona Driouech. “El fet d’anar a un barri tranquil, on la gent és agradable, l’escola és maca... ajuda molt”.
 
La trajectòria
 
“A mi m’encanta aprendre i superar-me, i si em paguessin per estudiar encara ho estaria fent”, assegura Driouech rient. Ho reflecteix la seva àmplia formació: és llicenciada en filologia àrab, diplomada en treball social, té un màster en construcció de noves identitats culturals i un postgrau en immigració, identitat i religions.
 
“No era una estudiant excel·lent, em costava més que als altres seguir el ritme perquè no tenia una base sòlida”, explica. Quan va arribar a l’escola Marinada, a tercer de primària, sovint era apartada de la resta de la classe per fer reforç de català i castellà. “A causa d’això vaig quedar una mica coixa de matemàtiques i anglès, però no em va suposar un problema perquè vaig buscar alternatives”. Quan acabava el curs, s’acostava al professor i li demanava quaderns d’exercicis per fer a l’estiu. “No volia que, en tornar després de l’estiu, els altres nens anessin més avançats que jo”. Ja a Batxillerat, cada divendres a la tarda quedava amb el seu professor de català per corregir les redaccions que ella, per voluntat pròpia, feia cada setmana.
 
Al Masnou va ser la primera dona de la comunitat àrab a anar a la universitat, mentre que la majoria de les seves companyes es casaven amb 18 o 19 anys. Un cop llicenciada va fer una sèrie d’especialitzacions i va començar a treballar a l’Ajuntament del Masnou, on primer va ser tècnica en immigració i, després, tècnica d’ocupació i formació.  “M’encanta la meva feina; jo sóc de l’àmbit social, i tractar amb les persones és el que més m’agrada”, assegura.  Driouech també ha impartit, al mateix temps, classes de màster sobre el món àrab a la Universitat de Barcelona, i ha dirigit tallers, xerrades i conferències a instituts més locals i al Parlament Europeu.
 
La motxilla invisible
 
A finals del 2014, Driouech viatjava a Estats Units per  participar en un programa sobre radicalització a Washington i Detroit. Una de les primeres coses que va veure en arribar a l’aeroport de Washington va ser una dona amb un mocador al cap conduint una ambulància. Va pensar que no ho havia vist bé. Després de 13 hores de vol, potser no hi era tota. Però després, entre el personal de seguretat, també hi va veure una dona amb vel. I en arribar a l’hotel, un cop més, la responsable de la recepció duia la mateixa peça de roba. Després de registrar-se, Driouech va amagar-se darrere d’una columna, va fer una fotografia a la treballadora de l’hotel i va enviar-la a la seva germana per Whatsapp. De seguida, la germana va preguntar: “On ets? Al Marroc?”, i Driouech va respondre: “No, a Estats Units, en un hotel!”. A mesura que passaven els dies, es va anar acostumant a veure tota mena de dones amb mocador: policies, botigueres, professores... “Se’m van trencar tots els esquemes”, assegura.
 
Segons Driouech, la dona àrab-musulmana de Catalunya porta a l’espatlla una motxilla invisible plena d’estereotips: és una dona sotmesa als homes i una esclava de la cura de tots els membres de la família, té un baix o nul nivell formatiu i no té capacitat de decisió en la seva vida diària. Però més enllà d’aquests estereotips, la dona musulmana s’ha convertit en una víctima de dos sectors: el sector més xenòfob, que la relaciona amb l’Islam i l’utilitza per conrear la seva islamofòbia; i part del sector feminista, que considera que ha d’alliberar la dona musulmana d’unes tradicions que la mantenen presonera.
 
“Som molt poques aquelles i aquells que defensem la dona musulmana com un element que forma part del ric mosaic cultural de la nostra societat” prossegueix Driouech. “Nosaltres, la meva generació i les nostres filles, som les responsables de desfer-nos de la motxilla invisible d’estereotips, i per això és necessari apoderar més dones per tal que es puguin formar i siguin les úniques responsables del seu futur personal i professional”, sentencia.
 
Pel que fa al vel que porta, entén que la gent tingui curiositat i li pregunti per què el duu, i més ara que s’ha convertit en una figura pública. Ella respon que el porta perquè vol, que és un tema molt personal i per tant ella tria quan i on el porta.
 
El 2009, quan va morir la seva àvia, que per a Driouech era un pilar, va decidir començar a portar el mocador. Després, a l’Ajuntament del Masnou, va trobar-se amb una sèrie de casos que van fer que es reafirmés en la seva decisió.  “Em va fer molt de mal que vingués una noia a qui jo havia apoderat perquè fes una formació professional d’auxiliar d’infermeria i m’expliqués que ningú volia agafar-la per a unes pràctiques pel fet de dur vel”. “Per què no, si el que s’ha de valorar és la seva vàlua professional?” es pregunta Driouech amb indignació. 
 
“Aquí a Catalunya i també a Europa estem en un moment en què el vel és molt reivindicatiu. La majoria de noies que el porten han estudiat aquí i, en un moment de la seva construcció identitària, han vist que se senten catalanes però que no volen renunciar a la seva terra”.  “Crec que com menys importància donem al tema, millor, i així acabarà sent anecdòtic”, conclou.
 
En procés d’adaptació
 
Quan va decidir fer el pas d’entrar a la política, Driouech va advertir a la seva família que segurament rebria crítiques. Va demanar al seu marit i als seus dos fills (el tercer està en camí) que sobretot no fessin cas dels comentaris sobre ella que es farien a les xarxes socials i que no entressin en el joc de contestar. “Jo no pretenc agradar a tothom, igual que a mi no m’agrada tothom, i sé que convertir-me en una figura pública té unes conseqüències, però a mi aquestes crítiques no m’afecten i, per tant, no vull que la meva família en faci cas”.
 
Des del dia en què va ocupar un escó per primera vegada, Driouech es troba en un “procés d’adaptació”, i reconeix que està molt a l’expectativa. “Encara no sé com serà realment exercir de diputada, però tinc moltíssimes ganes de començar a fer feina, sóc hiperactiva!”, exclama.
 
El seu objectiu és aconseguir una societat cohesionada, i vol fer-ho representant la totalitat de la ciutadania, no només la comunitat musulmana. Està convençuda que la República pot ser l’eina per construir un país que doni veu a tots els catalans, vinguin d’on vinguin i pensin com pensin.

Marta Clapés
Periodista

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament