L'Europa que ens mereixem

De petita vaig viure l’entrada a la Unió Europea amb certa il·lusió. En aquella època no em preocupava massa la política, però m’agradava la idea de formar part d’una realitat més gran i millor. Per alguns Europa era el “vell continent”, amb cert tuf de ranci, però per mi significava el progrés. Un progres “més civilitzat” i lloable que el de certes potències estrangeres que malgrat ser considerades “terres d’oportunitats” tenien grans contradiccions. Tenien els índex més elevats de gent sense casa , de ciutadans que morien pel simple fet de no poder-se pagar una assegurança mèdica, o una classe mitjana que en comparació amb la nostra no tenia un nivel cultural gens lluït i una gran mancança de drets socials.

Europa, en canvi, era la terra de dones i homes que havien lluitat per aconseguir i teoritzar sobre la justícia, la igualtat, la llibertat, la fraternitat. Era la terra dels pensadors i artistes de referència.

Tot semblava anar bé fins que més endevant, a la facultat, estudiant Dret Comunitari, vam començar a prendre consciència que hi havia coses que grinyolaven. Semblava haver-hi un cert dèficit democràtic. El Parlament Europeu no era la cambra legislativa. Moltes de les directives europees no es trasposaven de la manera més desitjable o directament no es feia i no semblava pasar gaire res. Al Tribunal Europeu no arribaven massa casos.

I llavors et preguntaves si tota aquella normativa que havies d’estudiar i aquelles declaracions d’intencions i principis fonamentals arribarien a servir per alguna cosa. Tot semblava avançar de manera massa lenta i una mica ilògica, però seguies tenint fe, malgrat que els mateixos professors ja et deien que sense haver-hi una autèntica unió política era francament difícil avançar correctament en altres aspectes de la unió, com per exemple en la unió monetària.

Era una mica com començar la casa per la teulada, o voler construir un gran edifici amb uns fonaments febles, amb un pressupost massa escàs i amb uns “obrers” bastant desorganitzats que normalment primaven l’interés de cadascú abans que el projecte comú.

Era com un “campi qui pugui” que es va tornar francament preocupant amb l’arribada de la Constitució Europea, que va minar notablement aquell somni de l’Europa de les regions i on el principi de no injerència als afers interns de cada estat membre ens ha fet viure situacions lamentables.

Desafortunadament també hem hagut de viure l’esclavatge a què ens ha sotmès la dictadura dels mercats i els criteris econòmics que han imposat alguns estats com a resultat de la crisi financera i del sistema bancari rescatat de la pitjor manera per manca d’una bona previsió i actuació des de les institucions comunitàries.

Cal, definitivament, una nova Europa, més justa i social, on participem amb veu pròpia com a estat independent, i cal que les dones catalanes poguem tenir els mateixos drets i benestar que els que gaudeixen altres dones d’altres països europeus. Me n’alegro molt quan les meves amigues que viuen en països de més al nord i acaben de ser mares m’expliquen totes les ajudes i avantatges que tenen, però també vull tenir-los aquí.

Com a dona i ciutadana europea vull una nova Europa, i una Europa millor per tothom, i com a militant i integrant de la candidatura del nostre partit a les properes eleccions europees seguiré treballant per fer realitat l’Europa que ens mereixem, la que hauria de ser.

Estel Rodríguez
Candidata a les eleccions al Parlament Europeu.
Regidora de Castell-Platja d’Aro i consellera comarcal del Baix Empordà.