L'espina clavada

Martin Luther King i Rosa Parks
Martin Luther King i Rosa Parks

En la darrera assemblea nacional de la dona, ens varen recordar que la població femenina és la que menys s´implica en la política i això ho demostra el fet de que només el 28% de la militància d'ERC és una femenina enfront el 72% dels militants homes.

Això té una lectura ràpida quan es trasllada a l´exercici de càrrecs orgànics a nivell del partit, així, 303 càrrecs orgànics del partit són ocupats per homes i només, 86 per dones, una cinquena part, tot un luxe i segur, tot i que no tinc les dades, que es pot extrapolar en uns percentatges similars a qualsevol àmbit social, empresarial…

No és el motiu d'aquest article el disseccionar la rellevància d'aquests càrrecs i quins son els que ocupen les dones, sinó, llençar el guant a les meves companyes de gènere: el món no el canviarem ni les empreses ni la societat ni la política ni els partits si sempre som les segones ( i perquè hi ha la llei de la paritat); podem aportar hores, idees, propostes, empenta, coherència, “savoir faire” però….. el nostre nom no surt, i no ens sabem reivindicar, doble problema.

Som tan i tan innocents que fins i tot a l´assemblea de dones, al Consell Nacional, a la identificació que ens donen quan arribes, quan ens cridem entre nosaltres, quan ens presentem, ho fem amb nom i primer cognom. I la mare? on és el cognom de la mare?! potser l´hauríem de reivindicar, començant per nosaltres mateixes, la nostra condició de dones, mares i filles i per tant proposo que al proper acte en que ens retrobem, diguem ben alt el cognom de la nostra mare, que en el fons, crec que totes pensem que és el més rellevant i que aparegui, ben clar, en la nostra targeta identificativa.

Dit això, perquè era l´espina que tenia clavada, queda molt clar: som el problema però també tenim la solució.

Com esmenta el nostre company en Joan Tardà, és la gran assignatura pendent, no del nostre partit sinó de la societat en general.

Jo no vull un partit feminista ni una societat reivindicant la quota de feminitat, i menys a costa de lleis, vull un partit i un país modern, un país i un partit del segle XXI, un partit i un país representatiu de la societat real on més de la meitat de la població és dona. Vull deixar de parlar de l´independència del meu país igual que vull deixar de parlar del moviment feminista.

Quan les dones fan el pas, el mon es convulsiona, sinó que els ho expliquin als negres quan la Rosa Parks ( la "mare del Moviment pels Drets Civils" ) no es va voler aixecar de la cadira per deixar seure un blanc, als britànics amb la Tatcher, als alemanys amb la Merkel, a Catalunya amb la Forcadell o la Muriel i per sortir de l'àmbit polític a Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas. La historia comença amb el consentiment i la renúncia d'una dona fa 21 segles i aquí estem, essent encara, «la mare de», «la companya de», «la segona d'abord»...

Però ens ho hem de creure, i també aprendre a reivindicar-nos ( tothom sap qui és en M. Luther i poca gent sap qui és la Rosa Parks que fou la primera que es revelà contra l´ordre establert); és el primer i el pas més important i d'aquí que la solució és a les nostres mans.

En tot cas, el país i el partit podrem dir que han assolit la maduresa que s´espera de la societat quan ERC estigui encapçalada per una dona i la presidenta del nostre país també ho sigui i si a més el Barça el presideix una dona, llavors si que ningú ens pararà…., haurem canviat el signe del nostre futur!!!


 

Neus Ramonet i Sucarrat

Presidenta Federació Comarcal del Segrià